si no som homes no podem trepitjar un escenari

Acaben Reis i comença una de les meves èpoques preferides: carnaval. I es que nenes, a qui no li agrada celebrar la disbauxa, la rauxa, les diferències, a qui no li agrada que per un dia els que som diferents “a la norma”, els que tenen gustos molt específics o els que no encaixen puguem sortir i mostrar-nos com som? Sí noies, adoro carnaval, adoro poder trobar uns dies en els que em transformo, adoro disfressar-me i adoro poder canviar al meu gust durant una nit.

Una altra cosa que m’agrada a més no poder és anar de concert. M’encanta la música, m’encanta l’escenari, m’encanta una bona performance. És per això que jo em prenc molt en serio quins artistes consumeixo i vaig a veure. Per sort o per desgràcia, a dia d’avui a Catalunya el carnaval s’acompanya sempre d’un concert. I no m’agrada haver-me de conformar sempre amb els mateixos tres homes que van a tot arreu i que l’únic ball que s’atreveixen a fer és La Macarena. De veritat, soc l’única que està farta de trobar-se amb els mateixos a totes les festes? Soc l’única que demana una mica de varietat?

No vull ara anar de defensora de les minories i d’atacant total de tots els grups masculins, a mi m’agraden molts d’ells, però també m’agraden molt els grups de dones, de identitats dissidents, de minories racialitzades. M’agrada anar als llocs i descobrir música que de normal no sona als meus auriculars, m’agrada l’art i la música i m’agrada veure com es dona la oportunitat a gent que normalment no en té per a poder formar-ne part.

El meu problema comença quan només veiem grups principalment masculins als cartells. No em creieu? Busqueu qualsevol macro-festival a Catalunya i mireu la cartellera, tot els mateixos tres grups, i quina casualitat, liderats per homes. Ara (per sort) tenim algunes artistes que estan trencant la norma, com la Mushka o la Julieta però, quant hem trigat a arribar a aquest punt? Quants canets han passat abans que una dona o entitat dissident es programés dintre de les hores de màxima atenció de un festival?

Us donaré la resposta: per a que UNA DONA pogués tocar a Canet Rock (2000s) durant els pics d’atenció (és a dir, entre caps de cartell) es van necessitar gairebé deu edicions (la desena va ser el 2024, feu números). És molt trist que tots els grups que no surten de la norma s’hagin de conformar en ser els primers o els últims, i que a sobre encara ho hagin d’agrair a l’entitat organitzadora. No ens hem de conformar amb el 20% ni l’hem de celebrar, és el 20% de la pena i la subvenció. És el mínim per a que hi hagi una “tasa d’igualtat” que no es compleix mai perquè siguem sinceres, tenen les mateixes oportunitats un grup que toca a les cinc de la tarda i un que toca a les onze?

Els grups cis-hetero-masculins ens han “envaït els espais” d’expressió i quan se’ns nega la expressió trobem la repressió. No hem de estar demanant i suplicant a les entitats un altaveu, ha de sortir sol.

Jo soc de Torà, és a dir, tinc molt a prop el Carnaval de Solsona, l’Aquelarre de Cervera i la festa major de Calaf. I què passa, us preguntareu. Que totes aquestes festes tenen un denominador comú: atrauen a la gent. Són festes que per a o per b, agraden i atrauen, ja sigui per identitat, per història o pels concerts que ofereixen. l problema arriba quan a un poblet com a Torà es mira moltíssim a tots aquests actes de gran rellevància social i es vol arribar a aquell nivell.

Com a context, aquest post és únicament per a reivindicar la meva situació, perquè no concebo el concepte que una festa basada en la diversitat caigui en els estereotips. Porto potser tres o quatre anys (sense contar any de COVID) adonant-me de la poca presència femenina que tenim al cartel d’un carnaval de poble. Suma-hi que anys més tard, s’aposti per a fer un macroconcert el divendres de festa amb (oh! sorpresa) Buhos.

El problema al principi no va ser el grup (que a mi personalment no m’encanta, però puc entendre que tenen un bon públic), sino que es van eliminar actes i actuacions que fins llavors tenien dones (actuacions banals, minoritàries i que no tenien rellevància per la festa, com una batucada). Que després es llogués a La Fúmiga tampoc em va fer molta gràcia, vist que es seguia de Sixtus i la Banda Neón (d’aquests us en vull parlar més tard noies). I que aquest any el cap de cartell siguin Els Catarres (que sempre estaré agraïda de la Roser i com fins fa dues gires o així tenien una baterista dona), la Banda Neón i DJ K-ZU ho ha acabat de matar tot. Enhorabona, heu matat els altaveus de les dones.

I realment el que jo demano, el que imploro fins i tot, és que en aquest cartell òbviament dominat per grups masculins hi hagi una sola dona com a individua seva, no com a part de un col·lectiu (torno a repetir, gràcies Roser per ser al capdavant dels Catarres). Mai m’havia sentit tant decebuda i traïda com em vaig sentir el dimecres després de veure el cartell. M’estàs dient que tens els diners per a pagar-te un K-ZU però no una DJ Trapella? Realment era necessari portar La Quinta (un grup de versions de Solsona que es mouen per tot el territori) i repetir per no sabem quants anys consecutius la Banda Neón?

No ho sé noies, no em val la excusa de “no portem grups femenins perquè no en coneixem”. Jo en UNA TARDA vaig poder omplir quasi 8 pàgines d’un document amb grups de minories, no només de dones, i de versions i cançons originals. 8 pàgines, 3 hores de recerca (tenint en compte que ho he fet el més complert possible). I tot i així només de bones a primeres em venen tres o quatre grups al cap: Les que Faltaband, Aquelarre, les Balkan Paradise Orquestra, la Cosina, Fades… No costa res canviar el mateix grup de versions de sempre per un grup de versions amb dones. Petit spoiler per a totes les entitats organitzadores: si la festa és bona, les entrades es vendran igualment.

És una molt bona pregunta, i la resposta és molt simple (si la voleu ràpida): visibilitat, o representació.

Parlo completament des de la meva experiència personal, però si Roba Estesa no haguessin pujat mai a un escenari, jo no m’hagués plantejat el meu feminisme i la meva lluita, perquè no hagués tingut representació de la lluita feminista. Si Les que Faltaband no haguessin pujat mai a cantar, segurament molt repertori femení quedaria en segon pla. I així contínuament amb tot. De tota la vida s’ha vist que necessitem models motivacionals (mireu la religió cristiana com ho aprofita per a representar sants i profetes).

Necessitem tenir dones a l’escenari per a que les dones del futur sàpiguen que poden pujar-hi. I necessitem que la paritat sigui real, no que nosaltres tinguem un 20% i per a poder cobrar una subvenció (us veig, entitats). Necessitem discursos que trenquin amb el ja establert, en resum, necessitem altaveus. I no els aconseguirem si no els lluitem, quelcom molt trist, perquè es dona TANT per fet que els homes en tenen, i que se’l mereixen, i nosaltres hem de defensar-nos i lluitar.

Com us he comentat, necessitem discursos transcendents però, què passa amb els discursos el suficientment ambigus que no es mullen? Doncs que es contracten sense cap mena de dubte per a festes populars, del poble.

Aquí és on jo realment em mullo perquè sí, estic parlant de la Banda Neón i de DJ -ZU. No m’agraden, no els suporto per aquest mateix motiu: tenen un discurs que podria ser molt clar (cap a on tilta) però que el deixen en la absoluta ambigüitat.És molt fort que dos grans showrunners catalans tinguin discursos de supremacia que passa molt a prop de discursos de extrema dreta.

És molt fort que s’estigui blanquejant una paròdia de la ideologia MAGA perquè s’està fent per a posar en valor la nostra música, però en el moment en que una lletra o un títol és massa específic ens fem enrere (sinó com és que a la ja coneguda i establerta Presó del rei de França li canvia el nom a Melodia del rei?). Com també és molt fort que s’agafi el catalanisme com a denominació ètica per part d’un grup de trompeta i rumbeta. Que es busca catalanet per poder anar de concert, que no vagi a la disco (perquè clar, un bon català que s'apreciï ha anat mínim un cop a la vida al Canet Rock. Spoiler: en 21 anys no l’he trepitjat mai).

No sé noies, que potser és que estic molt enfadada, que només vull canviar una mica d’aires a l’hora de sortir de festa i avui els ha tocat a aquests dos grups… Doncs pot ser, però el que realment a mi em molesta de tota aquesta situació i de tot aquest moviment de “no és per tant” és que realment ens estem carregant propostes molt interessants i diferents perquè ens pot més omplir una sala de 1000 persones abans que intentar fer una millor experiència.