tornar a començar és difícil quan ets en una espiral

Estem acabant l’any i, com sempre, les xarxes socials s’omplen de grans expectatives per l’any que entrarem: començar a córrer, començar a escriure, cuinar més, veure més als amics, ser més present,… Arriba un punt en el que te n’adones que la vida no deixa de ser una carrera constant en la que s’ha d’arribar a petites metes per aconseguir la meta final, el gran objectiu que et marques. I arriba un punt en el que realment tots els discursos de “el progrés no és lineal” realment no són universals. El progrés no sempre és lineal, però els objectius sí.

S’aprofita sempre el fi de cicle per a poder establir noves metes i/o seguir corrent a les ja establertes. És per això que el cap d’any no deixa de ser un moment de creuar línies d’arribada i arrancar línies de sortida noves. I no ho critico, al contrari, ho envejo de manera molt sana. Simplement reflexiono per la gent que no hem tingut mai ambicions ni objectius fora del comuns (seguir vius, treballar, estimar, etc) i que cada vegada hem de veure com els demés sí que troben la satisfacció de poder fer una cursa de fons, perquè hi veuen una meta. Realment, veiem que hi ha gent que ha vist com les seves ambicions s’han convertit en una espiral de cicles i hàbits incapaços de trencar. I és per això que a vegades ens trobem sempre en el punt de partida, perquè realment no sabem on queda la línia de sortida.

Taylor Swift ho descriu molt bé a This is me trying. En una sola frase ha sabut encapsular realment el que significa tenir tantes expectatives que no s’arriben a complir, deixan-te sempre en un moment de pura agonia, perquè corres i corres i corres cap a aquell moment que no arriba. Realment ens mostra la crueltat que és no avançar o avançar sempre cap al mateix lloc. En el meu cas, és realment com ho mostra la cançó: sempre se m’ha vist més endavant, més adelantada als meus companys, la més llesta, la més madura, tot. I ara, no sé on vaig, no sé què vull, estudio i no tinc un objectiu clar, escric però no en faig res, creo milers de coses per a que es quedin on van començar. No sempre ha sigut així, però haver-me posat tals expectatives en la meva persona m’ha reduït a això: una imatge idealitzada de una persona que ja no existeix.

No estic dient que fer-se objectius i voler canviar sigui dolent, però sí que moltes vegades el nostre entorn ens dicta qui som i no la nostra propia percepció de nosaltres mateixes. Ens estem tant temps pensant en qui seria el nostre “jo perfecte” que ens perdem el nostra “jo actual” i ja no distingim entre qui som, qui volem ser i qui no serem mai.

A vegades ens posem tanta pressió que realment no sabem ni per a què. A qui volem contentar amb grans objectius, grans paraules, grans fets? A nosaltres mateixos? Jo crec que no en som conscients del preu que estem disposats a pagar per a aquestes metes, per a poder dir que hem fet i hem aconseguir a o b. A vegades sento que ens posem tanta pressió que ens perdem pera ser el que ens proposem. No es tracta de ser el millor en un esport si aquell esport no et fa tu, ni es tracta de descolorirnos per a un projecte creatiu que ens ha de fer de mirall. Perdem el nord per arribar a un “jo” que no tenim, i en el camí ens perdem per a fer-nos aliens a qui som.

Moltes vegades he acabat adonant-me que realment el que volem no és ser feliços amb nosaltres mateixos, sino amb nosaltres millorats. Se’ns ha venut la frase de “canviar per millorar i ser la nostra millor versió” que hem deixat perdre la real, la que tenim. No volem canviar per ser millors, volem canviar per a ser diferents, i això ens fa trencar-nos, ens pressionem tant a entrar en uns motlles que ens trenquem.

I tot això no deixa de ser una conseqüència directa d’una regressió social. El que és diferent ja no és benvingut, no pots viure pel plaer de ser viu i de regalar-te moments, has de ser productiu, has de fer coses per a generar, no per a gaudir i has de tenir una imatge que encaixi, no que trenqui. Formar part d’una utopia en la que la imatge ven més que el contingut ens ha fet establir uns patrons per a tothom, quan la nostra gran virtut es que no som gens iguals els uns dels altres, i hi ha una onada reaccionaria a dia d’avui que ens vol fer entrar en aquesta imatge hegemònica, en la que tothom segueix els mateixos hàbits, les mateixes normes i els mateixos patrons.

Seguint el tema principal, és ben clar que el anomenat clean girl aesthetic és el marcador oficial d’aquesta onada de propòsits cíclics que no es poden complir (a menys que tinguis una bona cartera que t’ho permeti). Per a ser una bona “noia neta” has de seguir unes passes molt estrictes que no et permeten sortir de la norma. Està bé decidir anar al gimnàs per a tenir una millora de mobilitat o que t’agradin els tons neutres, el que fa soroll de tota aquesta campanya de “millora de vida” (acompanyada precisament d’una millora d’imatge) és com es perd la individualització de tots els aspectes personals d’un individu.

“Abraçar un estil de vida que valorar la simplicitat i la gràcia” és una frase perillosa, vista que ja la vèiem en moments de la Història en els que la societat entrava en crisi, un gran exemple és el sorgiment del moviment Neoclàssic just en el moment de la Revolució Francesa (1789). S’abraça la simplicitat i les bones maneres quan es converteix en un producte de luxe i un indicador de bon estat davant d’una societat completament destrossada i la qual la única ambició a la que aspira és arribar al dia de demà.

A tot això, el que vull dir no és que realment ens en estem anant a una situació semblant a la d’una França en les acaballes del segle XVIII (això donaria per un altre gran assaig), sinó que vull reflexionar sobre com realment ens hem auto-imposat un model de vida, de motivació i disciplina que es contradiu absolutament amb com el nostre “jo individual” ha de conviure amb el “jo comunitari”.

Fer-se propòsits per un any (o cicle) nou no és tan fàcil com sembla i t’ho volen vendre. S’ha de tenir una sèrie de característiques i facilitats que la majoria de la població no arribem.

Per tant, el meu humil consell (si no t’he fet entrar en una crisi de pessimisme amb aquest article), és que realment no et posis pressió per a aconseguir grans objectius i reptes, perquè ser aquí ja és prou motiu per a no rendir-se en continuar vivint.